Des de la Torre de Morgades, no gaire lluny de Can Tona - on Verdaguer guardava els seus Manuscrits damunt d'un vell cairat-, per un camí estret on ja desflorien els violers, en pocs moments vam ser a la font. Fèiem ombra, a prop, un om molt alterós i alguns avellaners. El desmai s'havia mort; molts més anys més tard, el pare no va parar fins a plantar-n'hi de nous, que va costar de fer viure.
Baixant uns quants graons, vam veure el doll fresquíssim de l'aigua que Mossèn Cinto va transformar en la nostre Castàlia, la font de Delfos que dóna el do de la poesia. Els ulls del senyor Campdelacreu, que sempre m'havien cridat l'atenció per la seva mobilitat, aquell dia encara en mostraven més que de costum.Vàrem
seure al marge verd, a l'ombra de l'om, tot enyorant el desmai, però ell no es podia estar quiet . Es va aixecar,va mirar si hi havia algú al voltant nostre o si s'acostava alguna persona pel caminet, i tot de cop amb veu encara forta es posà a declamar: Niuada de calàndries, poetes de ma terra...
Baixant uns quants graons, vam veure el doll fresquíssim de l'aigua que Mossèn Cinto va transformar en la nostre Castàlia, la font de Delfos que dóna el do de la poesia. Els ulls del senyor Campdelacreu, que sempre m'havien cridat l'atenció per la seva mobilitat, aquell dia encara en mostraven més que de costum.Vàrem
seure al marge verd, a l'ombra de l'om, tot enyorant el desmai, però ell no es podia estar quiet . Es va aixecar,va mirar si hi havia algú al voltant nostre o si s'acostava alguna persona pel caminet, i tot de cop amb veu encara forta es posà a declamar: Niuada de calàndries, poetes de ma terra...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràsies per la vostre visita.