Estic conten, dons, que la mare decidís d'emigrar a frança i a Marsella.
Aquí és ran del mar i des de l'església que en diuen Notre Dame de la Garde
es veu una extensió de Mediterrani que m'encanta.
Alguns em diuen que el meu ofici de coraller és arriscat, però a mi no m'ho sembla pas tant.
De debò, els veritables perills sempre els he passat en terra ferma!
Comparo el mar amb les dificultats del nostre èxode, aquella terrible fugida,i encara més amb totes les
matances i les amenaces dels turcs, i, de veritat, trobo que sota aigua s'hi esta prou bé. He après que
l'home es més perillós que els taurons i les morenes! El mar, sota la superfície, és sovint tranquil, hi
ha un silenci i una pau que m'agraden molt i em fan oblidar totes les dissorts de casa nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràsies per la vostre visita.